Actualització 20-9-2015. La via actualment es troba desequipada Recuperem aquesta sensacional ascensió, exponent d’una manera d’escalar a Gorros que lentament a estat fagocitada per les transitades fileres d’expansions que de manera inexorable han entapissat les quatre bandes de la Gorra. La Lobe-Serrano no te res a veure amb la resta de vies que trobem actualment…
Malgrat discórrer per un pany no gaire atractiu la Bajo el Signo de Capricornio encerta el millor recorregut. Hi destaquen les tirades tercera i cinquena, dos llargs de placa sobre roca excel·lent. Ideal per una matinal quan cerquem ombra. Aproximació: Deixarem el vehicle a l’aparcament inferior de la Vinya Nova. Des d’allí prenem un camí…
La Millenium és sens dubte la via més potent del Frigi, amb una arrencada absolutament contundent i un segon llarg de pura continuïtat, tot sobre roca de luxe. El vessant nord-oest gaudeix de bona ombra fins ben entrada la tarda, esdevenint el destí ideal quan vulguem fugir de la calor. Aproximació Per arribar fins la…
Actualització 31-7-2015. La via actualment es troba desequipada La Jordi Ferret és de les darreres vies que s’han obert a la saturada Gorra Frígia. Enganxada a la popular Stromberg esdevé una còpia d’aquesta sense tant ferro, malgrat estigui completament equipada. Repetint la via un es pregunta si calen aquests tipus d’itineraris. Massa aprop de la…
Bonica via de concepció esportiva, el Kraken aprofita la part central d’aquest llaminer escut que és la part superior del Serrat de la Pastereta. Tres llargs entusiasmants regalen una escalada sobre placa amb tots els seus matisos, des d’equilibris amb la punta del peu fins a tibades que posen a prova el bon to dels…
Bona via, aprofita un rocam de primera per traçar-hi una itinerari agraït, generosament equipat. Ràpida de fer, només ens caldrà un grapat de cintes per repetir-la. Si us animeu penseu en alguna altra per acabar d’aprofitar la caminada. Ombra fins a migdia. Aproximació: Des de Can Masana en dirigim al refugi Vicenç Barbé. Un cop…
El conjunt del Timbaler del Bruc i el Timbal, enclavats al bell mig d’un dels epicentres de l’escalada esportiva a Montserrat, ofereixen la possibilitat de fer una integral més clàssica que un piano de cua. I ho fa combinant dos vies precioses: la Xemeneia Estorach al Timbal i la darrera tirada de la N-T-N al…
Navegar per aquest imponent escut que és el vessant est del Dumbo esdevé tota una experiència. D’una verticalitat severa i amb uns còdols més aviat de gra petit l’escalada es torna tècnica i atlètica. Fer-ho per la Lobo Estepario és tot un luxe, oberta per sota és una lliçó de savoir faire. Toca escalar de…
Al capdamunt de la banda de llevant de la Canal Ampla s’alça la Caputxa, de modestes dimensions però amb un cim car de petjar doncs cap itinerari que hi mena pot considerar-se banal. La via Normal, altrament anomenada Vicenç Barbé en honor al que fou president del GEDE i perdé la vida intentant-ne la primera…
El Queixal és una discreta roca encarada a l’oest que tanca la Canal Ampla pel capdamunt. A la dècada dels quaranta s’hi enfilaren per primer cop els germans Estorachs pel vessant nord, un muret d’una quinzena de metres, obrint la via Normal. Per contra, l’interessant vessant sud-oest, es un llaminer mantell conglomerat de bona qualitat….
Només recomanable per qui li agradi escalar com els crancs i no li faci fàstics a la roca més aviat discreta, l’Al·lèrgia Primaveral ens brinda l’oportunitat de guanyar un cim poc petjat, que això sí, és un bon mirador de la regió. Aproximació: Des de Can Masana en dirigim al refugi Vicenç Barbé. Un cop…
La Caputxa desprèn una aura de respecte com poques agulles a Montserrat. La seva via més coneguda és la Normal, on Vicenç Barbé hi perdé la vida intentant la primera.
Altiu, tancant la Canal del Trago, el Morro Pla esdevé una talaia de primera categoria per gaudir d’una panoràmica de 360 graus sobre Frares i Agulles. Cilindre imponent aparentment no té cap punt dèbil, més quan el monòlit és coronat per un casquet somital que extraploma als quatre vents. Per sort les aparences enganyen i…
Amb la seva inconfusible silueta la Mamelluda, juntament amb la Mamella i la Mamelleta conformen el trio d’agulles montserratines dedicades al pitram femení.
L‘Amagada, dissimula entre la Mamelluda, la Miranda de l’Alba i l’Agulla d’en Charly fent honor al seu nom. Malgrat passar desapercebuda és una agulla molt ben delimitada amb parets verticals als quatre vents i una aresta nord estreta i perfectament definida.
La Canal Ampla és una de les fronteres imaginàries de Montserrat. Separa les Agulles dels Frares interposant-hi un bosc de pura delícia. Les roques de la banda de Llevant, potser per l’espessor de la boscúria passen desapercebudes, malgrat trobar-se a a pocs minuts del Refugi
Vet aquí un de tants casos de vies que van canviant de tarannà amb el pas de les cordades. Ve a tomb transcriure unes línies del “Roques, Parets i Agulles” dedicat als Frares Encantats:
Com les altres vies d’aquesta banda del Serrat dels Monjos, l’Alba Oi? és una proposta irregular, amb alguna tirada interessant i una discontinuïtat inevitable. Amb bona roca, i quan no, sanejada a consciència, permet fer metres al sol i gaudir d’un agradable dia d’escalada sempre que no busquem ambient de paret. Aproximació: Deixem el vehicle…
D‘una lògica aclaparadora la Privilegi fou la segona via oberta al Serrat dels Monjos. La seva geometria fissurada demana a crits ser escalada i quan ens hi posem no decepciona. Un cop superat el peatge inicial, les fissures a equipar es succeïxen agraïdes fins el gran sostre que domina barrant el pas. És aleshores quan…
A la sobre-explotada Paret del Devessó encara hi ha qui troba espai per encabir-hi més vies. Una de les darreres és l’Adeu Espanya, via de grau molt moderat, bonica i equipada. La via puja cercant l’espai lliure entre la Badalona i la Dels Senzills. Hi destaca la tercera tirada que aprofita amb avarícia espai lliure…
Escalada discreta i agradable, la Desig de Sol ressegueix l’Aresta sud de l’Agulla de cap a peus. Totalment equipada només haurem de menester un grapat de cintes, els estreps i ganes de passejar per torrar-nos al sol.
La Mòmia, el Trencabarrals, la Roca dels Aurons o el Cilindre són algunes de les primeres que s’apuntaren el grup del manresans encapçalats per en Jaume Caselles tot just abans de la guerra i un cop hagué passat aquesta. Vies atrevides a agulles inexpugnables.
L‘escalada d’arestes és una de les més paradigmàtiques de l’univers Montserratí; escalades no del tot verticals, on conta més el gest que la força i l’exposició acostuma a ser-hi present amb més o menys intensitat. La majoria són encarades a migdia, modestes i popularment conegudes com Arestes Brucs. Però que siguin modestes no és sinònim…
Ressenyat a la secció de Flautats (34) del Pam a Pam, el Pebrot esdevé un mirador de primer ordre del vessant Nord de la Mòmia, essent la roca més elevada de la carena de Trinitats. La Normal és una altra via històrica, curteta i poc frecuentada però imprescindible per a les ànimes enfiladisses que no…
La Porra és una altra d’aquelles Agulles singulars, part fonamental de l’imaginari montserratí. Aparentment inexpugnable, la seva via Normal esdevé una petita joia de delicadesa primaria. Malgrat que han passat més de 70 anys des de la seva obertura, les ànimes enfiladisses encara poden gaudir d’una escalada essencial i audaç, exponent d’una època de descoberta…
Vist des del sud el Serrat de l’Albarda es presenta com una gran proa pètria que s’eleva arrogant per damunt el Clot de la Sajolida. El seu rocam és en general excel·lent i les vies que alberga d’una bellesa indiscutible. Al Vessant est del Serrat hi trobem l’Agulla del Mail, una gran llastra adossada que…
A la Gorra Frígia, paradigma dels excessos del trepant, encara hi trobem alguna línia amb sentit. La Rebombori n’és un bon exemple, de dificultat molt moderada, sap trobar el camí més lògic per arribar al cim sense abusar de les expansions, que hi són allà on toquen. És sens dubte una via del tot recomanable…
A l’esquerra de la clàssica Torras-Nubiola trobem aquest modest itinerari que aprofita hàbilment el bon rocam d’aquesta banda de la gran llastra de Sant Jeroni. Una primera tirada en placa engrescadora sobre roca de qualitat, mantinguda i perfectament equipada són motiu suficient per tenir-la en compte. Ideal per arrodonir la jornada.